Joventut Obrera Catòlica
És inevitable aquest sentiment de culpa que carregue sobre les espatlles
per no emprar més les meues energies en l’acció revolucionària
en la lluita per fer alguna cosa per l’indret on visc, aquest país sense eixida
ni lloc on mirar alguna cosa més que el crepuscle un poc insípid
sempre tenint com a banda sonora les veus irritants de les dones
que venen tramussos i llavors, sacs de cacauets per esclofollar,
un relat de futbol en un transistor, un nom d’un xiquet que han cridat,
totes aquestes coses que no són gens estranyes per qui viu en aquest país.
És inevitable aquest sentiment de culpa que carregue sobre les espatlles
per no emprar més les meues hores visitant esglésies els diumenges
i la resta dels dies de la setmana, fent veure a la gent que existeixen
unes paraules més fortes que unes altres, que tot i no garantint-nos la salvació
tal vegada ens ajuden a passar pel món d’una manera diferent,
més alts, més forts, certament més conscients d’aquest lloc al qual
pertanyem i al qual anomenem casa, llar, benestar, tal vegada fins i tot amor,
totes aquestes coses que sonen sempre tan llunyanes quan vivim ací.
És inevitable aquest sentiment de culpa que carregue sobre les espatlles
i amb tot la meua ni és d’aquelles vides aturades en les quals no es fa res
amb intenció de canviar el molt que s’ha estat fent abans de nosaltres,
no, jo encara em moc i practique l’acció revolucionària entre la gent,
respire les paraules i les oferesc, amb les mans obertes, no sols els diumenges,
sinó cada dia de la setmana i amb tot i això, aquesta culpa pesada sobre l’esquena
aquesta dificultat en acceptar el meu país incomplet i fràgil i en format
que em magola la pell, els músculs i els pensaments, i que no aconseguesc abandonar.
Per al Manuel Gusmão
No sóc un penedit del vint-i-cinc d’Abril, altrament,
com dir el meu cos sense aquesta perspectiva de carrer
on les mans es troben i esquincen camises, estiren cabells,
s’empassen, mastegant amb les dents, les poques paraules que
ens sobren i acompanyen, sense solemnitat, en la marxa que
baixa l’Avinguda.
No sóc una memòria de mi mateix, una americana abandonada
a una aula on un professor sosté, amb les dues mans,
uns mísers poemes per escriure, buscant en tots els racons
on res no fou escrit, passatges invisibles per al que encara
s’ha de dir, no sols pel cos dels homes, per la força d’un
diví terrestre.
No sóc un penedit, no sóc allò que em falta veure
quan pose les meues ulleres sobre les biblioteques, no sóc un
camperol estigmatitzat, no sóc un analfabet, no consumesc
l’amor en petites fogueres, baixe l’Avinguda i veig mons
més grans, sóc la llum de l’emoció sobre totes les coses viscudes,
sóc cos, vestimenta, aventura, dona.
Traducció de Joan Navarro
http://seriealfa.com/alfa/alfa40/LFCristovao.htm